Després de presentar-nos als dos figures, i de contextualitzar-nos l'efervescència contracultural de la Transició, Max i Gallardo (un dels papis del mític personatge Makoki) ens han explicat ells mateixos com veien l'escena d'aquests còmix quan ells començaven.
D'esquerra a dreta: l'editor de La Cúpula, Max, Miguel Ángel Gallardo i un crític.
Els dos s'han proclamat deutors de la mítica "escola Bruguera", l'editorial que publicava la revista Pulgarcito, que devoraven de petits. El crític va preguntar si l'"escola Bruguera" era política.
Recordo que fa poc, a l'Ateneu Barcelonès, vaig conèixer al qui en va ser director durant una vintena d'anys. Em va dir que a la revista hi van anar a raure molts professors, advocats i intel·lectuals "depurats" de les seves feines pel franquisme, i que van acabar fent historietes. I que entre aquella quotidianietat innocent i infantil, hi colaven certa crítica social.
Després s'ha rememorat una taula rodona celebrada el 1976 a l'Escola de Belles Arts de Barcelona entre autors dels "còmix" underground: molts dels autors passaven de la política ja abans de l'establiment legal de la democràcia.
Gallardo ha definit la seva consciència política d'aleshores com a "difusa", i ha qualificat la colla de personatges col·legues de Makoki com "una panda de descerebrados", mentre Max volia fer còmix que retratessin l'ampli ventall de tendències revolucionàries d'aquells anys 70. Però les mútues rebel·lies van propiciar la seva amistat, en un circuit amb sentiment de comunitat, on eren pocs i tots es trobaven als mateixos concerts, i sortien cada dia a prendre's unes birres (perquè l'ofici d'historietista és molt solitari...), fins que Gustavo i Makoki van fer els seus "cameos" a les històries de l'altre. Gallardo va reconèixer que el Makoki que surt en el Gustavo el va dibuixar Max. I viceversa?
Amb Max, feliços i contents.
Els dos creadors han reconegut que aleshores ja eren conscients de que estaven fent "una cosa diferent", en certa manera realitzaven aquella acció freudiana de "matar al pare" psicològicament, un homicidi mental necessari per al fill, per al seu bon desenvolupament mental com a adult. En el seu cas, era parodiar la tradició de l'editorial Bruguera, una escola d'historietistes amb unes directrius "clares i marcades", però no pas més que això. "Ho fèiem per divertir-nos, i vivíem el dia!", ni l'ahir ni el demà.
Max, ha afegit, també va "matar" també al seu personatge Gustavo "quan se li'n va anar de les mans". Va aparèixer estampat amb plantilles aerografiades al carrer Torrent de l'Olla (Gràcia), reproduït per grups reivindicatius, i a pancartes de manis antinuclears, "i em vaig sentir gelós de Gustavo, i incòmode".
A precs i preguntes, un assistent li ha recordat que una cosa semblant també li va passar amb Peter Pank, el personatge que parodiava l'esclat de les tribus urbanes als nostres carrers, però "amb el panki va ser-me més portable que amb el militant antinuclear...", tot i que també va acabar passant-hi pàgina per encarar-se a nous projectes, i "mai més l'he trobat a faltar".
S'estranyen que les noves generacions "no els matin" a ells (freudianament, és clar!). "Quizá es que como siempre salíamos por patas -riu Gallardo- y haciendo continuamente cosas nuevas, no tienen por dónde cogernos". Max tampoc s'ha estancat, i declara que no és un nostàlgic, ara el Bardín "el superrealista", el seu últim personatge consagrat, tracta temes "més interns, perquè me n'he adonat que el problema no és només el Sistema, o la política, també és dins nostre", li confessava a un fan mentre li signava un àlbum.
I també que: "Ara hi ha internet, abans ens arribaven quatre cartes mal comptades, i algunes eren amenaces de mort!". Amb la reedició de Gustavo, quin feedback hi haurà amb els joves autors, podem preguntar-nos.
Max és avui un flamante Premio Nacional del Cómic. El Mediavilla d'ara, força centrat en biografies, també ha estat premiat, per la seva crònica en còmic de com s'és pare d'un fill autista, basat en la seva experiència.
Així, doncs, s'ha celebrat una trobada en petit comitè on als incondicionals se'ns ha revel·lat "que a veces todos nos prestábamos las ideas", perquè "tots estàvem aprenent els uns dels altres, i amb la professionalització a la revista El Víbora ja havies de tenir fetes tantes pàgines al mes". I també de que ells estan contents de "no repetir la mateixa fórmula, perquè s'avorririen".
I així, en plena maduresa, no tenen més temps que per a entintar i acolorir les noves idees que els brollen com a xurros! Una lliçó magistral per a tots els seus fans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada