Mossèn Tronxo, de Josep Maria Ballarín

Ja fa temps que el mossèn escriptor, Josep Maria Ballarín, va escriure aquesta memorable novel·la. Havia escrit força, ja, però aquesta va ser la seva primera incursió en aquest gènere literari.



M'acabo d'assebentar que en va fer una seqüela, però què en puc dir, si encara no me l'he llegit? L'únic, que la venen a la llibreria Balmes...



A la contraportada hi recull el què és el manifest d'intencions de la novel·la, que ve a ser que els capellans només surten als mitjans de comunicació quan en fan una de grossa, però que la majoria són uns sants plens de paciència, sobretot els de poble. Ballarín fou nat a Barcelona, però fou destinat a poble, i el van tractar com un més, raó per la qual s'hi troba entre ells entre germans (mai millor dit...), i reivindica la figura del capellà rural.

La reivindica com els més humils del cos de l'Església, per sota de frares, monges i bisbes, però alhora els més lligats als pagesos, als "seus" pagesos, sent un més d'ells, una barreja de mundanitat i santedat (sobretot pel valor de la paciència), però que juguen a la botifarra (en fa una filosofia de vida, d'aquest joc de cartes!), i es barregen entre la resta del poble.

Un poble composat per pagesos, i alguna autoritat (i ell, més abans que ara, n'és una!). El llibre té una part autobiogràfica, segurament, però Ballarín aclareix al pròleg que més aviat recull vivències i anècdotes de diversos mossens amics, que ell literàriament concentra en mossèn Tronxo perquè aquesta font de saviesa viscuda transmesa de forma oral funcioni com a novel·la.


Ballarín s'honora al tractar tal com raja allò que més s'ha criticat de l'Església, i que aborda amb naturalitat: la relació amb els poders terrenals. Bolusiano, un dels personatges més emblemàtics, és l'alcalde, franquista i militar, amb qui mossèn Tronxo, per santa obediència, home de Déu com és, s'hi ha d'entendre, tot i que aquest alcalde reconegui reiteradament: "¡Soy un cabronazo!". Ni tampoc algunes arrels polèmiques que realment formen part de la tradició de l'Església catalana, i que es retraten perquè mossèn Tronxo comença ajudant a un tal mossèn Trabuc (!), un pare senil, nostàlgic de l'última carlinada, amb el qual també haurà de fer servir molta de la seva famosa "santa paciència".

Un fet que em va arribar força és que, sense dir-ho, retrata força amb detalls la soledat monologada del sacerdot. Dialoga mentalment amb la Mestressa (una imatge de la mare de Déu), i del ninot de cartró, que és un escolanet, on els fidels li deixen les (poques) monedes d'almoina.

Però, realment, el millor d'aquesta obra és, senzillament, el lèxic emprat. No és pas cosa meva i prou, quan s'acaba l'obra en si, hi ha una breu explicació sobre el lèxic i frases fetes que empra aquest autor, mossèn del terròs i lletrat alhora. Un recull que és un autèntic tresor lingüístic, plaent de per si! Tampoc jo vaig entendre totes les paraules (algunes, tant de la pagesia de l'antigor!), ni totes les frases (moltes són, gramaticalment, del "català més ben encofrat), i no obstant tot això, l'obra et passa pels dits ràpida i frenètica, com l'aigua clara dels rius de muntanya!

Resumint-ho i acabant, doncs, una obra plaent i divertida, com poques, de la novel·la catalana més autèntica.