Em sorprèn molt favorablement la tranquilitat amb la que la nostra societat es pren un tema tan polèmic. Als anys 90, s'amenaçava mediàticament a la gent, dient-los que el creixement de l'independentisme equivaldria a "una balcanització d'Espanya" i, especialment, de Catalunya; i les consultes van demostrar la maduresa de l'independentisme, però també de l'espanyolisme. Només van donar la nota quatre falangistes, que encara van desacreditar més al bàndol espanyolista, al reivindicar-se al costat del PP i el PSC.
Finalment, sense perdre la coherència clàssica (bàsicament defensa de la nostra llengua i cultura, que és un àmbit que depassa de llarg l'àmbit del nacionalisme polític estricte), crec que per créixer més, l'independentisme encara hauria de focalitzar més una propaganda específica a dos importants grups de població:
1- Els catalans d'origen espanyol, castellanoparlants o no: és el grup més nombrós i heterogeni al qual cal seguir convencent. Hi ha des de gent perfectament integrada, sense cap diferència amb algú català pels quatre costats, fins als que el seu ambient es compon de les diverses espanyetes que componen la realitat de molts indrets i gent de Catalunya (crec que se m'entén); entre un pol i l'altre, hi ha un ampli ventall de matisos i sensibilitats. Exceptuant els plenament integrats, que a efectes pràctics ja ni caldria contemplar-los en aquest grup, majoritàriament en aquest sector, per motius obvis, la propaganda clàssica més antiespanyola, és més contraproduent que altra cosa. En canvi, sí que és procliu al pragmatisme de la nova generació d'independentistes (espoliació fiscal, infraestructures, greuges comparatius = immoralitat), i estan d'acord amb una protecció de la idiosincràsia de Catalunya, sempre que se'ls expressi de manera més moderada i subtil (la defensa del nostre model d'escola ho ha demostrat a qui en dubtava). I sincerament, qui no és procliu a aquests mínims, crec que és irrecuperable. Però tenir-ho present és important, per exemple, a l'hora d'enfocar-ho per barris (ràdios locals per exemple). L'afirmació que voler estar dins d'Espanya, equival a que et robin i estar content, crec que és molt poderosa, i als llocs menys proclius encara hi hem d'insistir més, des del sector de l'opinió amb rigor i des del de la propaganda.
2- La nova immigració: menys nombrós, encara més heterogeni, i més recent. Els estudis ens demostren que, a mesura que es van assebentant d'un conflicte que al principi, lògicament, no entenen gaire i sovint defugen, un cop porten un temps, els més proclius a estar-hi a favor són els d'Europa de l'Est, Àsia, una mica menys els del Nord d'Àfrica, i menys encara, els llatinoamericans. El perquè és força senzill. En són més proclius, els que simpatitzen amb casos semblants als seus països d'origen, per això aquests resultats. Als més predisposats, l'independentisme clàssic ja els va bé. En aquest sentit, estic convençut que Mohammed Jordi és un marroquí no àrab, sinó ètnicament amazic.
Com que aquesta realitat no va tant per barris, excepte en casos com al Raval, i tot i així, no és equiparable, en aquest sentit, la propaganda o l'opinió s'ha de veure més individualitzadament, i en els sectors que sabem menys proclius, decantar-nos pel mode suau-pragmàtic que ja s'ha descrit.
En qualsevol cas, i sobretot, cal donar suport a totes aquelles eines que tenim que promouen la integració i relativitzen la tendència a crear guetos tancats: TV3, escola catalana, entitats i associacions (muntanyisme, castellers, clubs esportius... fins als pròpiament reivindicatius i polítics).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada