L'independentisme no es pot permetre l'abstenció

Som en un moment nacional històric. Des de la pèrdua de la sobirania, aviat farà 300 anys, la majoria social de Catalunya aposta per votar sí en un hipotètic referèndum d'independència.

Paradoxalment, la majoria dels catalans no ho reflecteixen a les urnes. Alhora, l'encara petit món de l'independentisme militant és més fraccionat que mai.

Actualment, al Congrés espanyol només es presenta la coalició Catalunya Sí, formada per ERC, Reagrupament i el suport d'una plataforma d'independents. La resta de forces independentistes, SI (que es presenta a les autonòmiques i a les locals) i la CUP (a les locals) promouen l'abstenció.

Cal remarcar que ERC ha rebut un càstig continuat en les eleccions des del 2003, per l'excessiu seguidisme que el partit republicà ha seguit al PSC mentre ha estat part del tripartit a la Generalitat de Catalunya.

Molts dels exvotants creuen que més enllà del canvi de les cares visibles, i de la promesa de canvi d'estratègia (entre esquerra i país, país -és a dir, entendre's amb la CiU sempre que es permeti), i entre dreta i esquerra, esquerra (socialistes i ICV), que és la direcció correcta, i a més, la que la majoria de les seves bases volen; esquerra republicana hauria de donar més proves de que tornarà a prioritzar els seus valors, per sobre de ser al govern

Dit això, l'abstenció mai és alternativa política de res. Suposades declaracions de principis garndiloqüents del tipus "els catalans a Madrid no hi hem d'anar a fer res", són les que mai no han aportat mai res al país. La veu de l'independentisme ha d'estar present allà on es decideixi el nostre futur, tot i que només sigui per a que la poderosa màquina política del centralisme i de l'status quo que és el Congrés madrileny, serveixi, també, de magnífic portaveu dels valors que, sempre valentament, Tardà hi ha defensat, i puguin arribar a les llars dels milers de catalans que encara no estan prou convençuts dels beneficis objectius que la independència ens reportaria a tots els catalans, independentment del seu lloc de naixement, o dels seus sentiments més íntims, que poden romandre lligats a aquell poblet d'Espanya que molts van deixar fa ja molts anys, però als quals hem de dir que ningú s'hi vol enemistar, sinó, simplement, parlar amb els espanyols d'igual a igual, com amb la resta de nacions europees i del món.