Som en un moment nacional històric. Des de la pèrdua de la sobirania, aviat farà 300 anys, la majoria social de Catalunya aposta per votar sí en un hipotètic referèndum d'independència.
Paradoxalment, la majoria dels catalans no ho reflecteixen a les urnes. Alhora, l'encara petit món de l'independentisme militant és més fraccionat que mai.
Actualment, al Congrés espanyol només es presenta la coalició Catalunya Sí, formada per ERC, Reagrupament i el suport d'una plataforma d'independents. La resta de forces independentistes, SI (que es presenta a les autonòmiques i a les locals) i la CUP (a les locals) promouen l'abstenció.
Cal remarcar que ERC ha rebut un càstig continuat en les eleccions des del 2003, per l'excessiu seguidisme que el partit republicà ha seguit al PSC mentre ha estat part del tripartit a la Generalitat de Catalunya.
Molts dels exvotants creuen que més enllà del canvi de les cares visibles, i de la promesa de canvi d'estratègia (entre esquerra i país, país -és a dir, entendre's amb la CiU sempre que es permeti), i entre dreta i esquerra, esquerra (socialistes i ICV), que és la direcció correcta, i a més, la que la majoria de les seves bases volen; esquerra republicana hauria de donar més proves de que tornarà a prioritzar els seus valors, per sobre de ser al govern
Dit això, l'abstenció mai és alternativa política de res. Suposades declaracions de principis garndiloqüents del tipus "els catalans a Madrid no hi hem d'anar a fer res", són les que mai no han aportat mai res al país. La veu de l'independentisme ha d'estar present allà on es decideixi el nostre futur, tot i que només sigui per a que la poderosa màquina política del centralisme i de l'status quo que és el Congrés madrileny, serveixi, també, de magnífic portaveu dels valors que, sempre valentament, Tardà hi ha defensat, i puguin arribar a les llars dels milers de catalans que encara no estan prou convençuts dels beneficis objectius que la independència ens reportaria a tots els catalans, independentment del seu lloc de naixement, o dels seus sentiments més íntims, que poden romandre lligats a aquell poblet d'Espanya que molts van deixar fa ja molts anys, però als quals hem de dir que ningú s'hi vol enemistar, sinó, simplement, parlar amb els espanyols d'igual a igual, com amb la resta de nacions europees i del món.
El soterrani d'en Makoki
Dietari contracultural intermitent: còmic, música, política... i el que calgui!
dijous, 3 de novembre del 2011
dijous, 27 d’octubre del 2011
divendres, 14 d’octubre del 2011
Com fer créixer més l'independentisme
Em sorprèn molt favorablement la tranquilitat amb la que la nostra societat es pren un tema tan polèmic. Als anys 90, s'amenaçava mediàticament a la gent, dient-los que el creixement de l'independentisme equivaldria a "una balcanització d'Espanya" i, especialment, de Catalunya; i les consultes van demostrar la maduresa de l'independentisme, però també de l'espanyolisme. Només van donar la nota quatre falangistes, que encara van desacreditar més al bàndol espanyolista, al reivindicar-se al costat del PP i el PSC.
Finalment, sense perdre la coherència clàssica (bàsicament defensa de la nostra llengua i cultura, que és un àmbit que depassa de llarg l'àmbit del nacionalisme polític estricte), crec que per créixer més, l'independentisme encara hauria de focalitzar més una propaganda específica a dos importants grups de població:
1- Els catalans d'origen espanyol, castellanoparlants o no: és el grup més nombrós i heterogeni al qual cal seguir convencent. Hi ha des de gent perfectament integrada, sense cap diferència amb algú català pels quatre costats, fins als que el seu ambient es compon de les diverses espanyetes que componen la realitat de molts indrets i gent de Catalunya (crec que se m'entén); entre un pol i l'altre, hi ha un ampli ventall de matisos i sensibilitats. Exceptuant els plenament integrats, que a efectes pràctics ja ni caldria contemplar-los en aquest grup, majoritàriament en aquest sector, per motius obvis, la propaganda clàssica més antiespanyola, és més contraproduent que altra cosa. En canvi, sí que és procliu al pragmatisme de la nova generació d'independentistes (espoliació fiscal, infraestructures, greuges comparatius = immoralitat), i estan d'acord amb una protecció de la idiosincràsia de Catalunya, sempre que se'ls expressi de manera més moderada i subtil (la defensa del nostre model d'escola ho ha demostrat a qui en dubtava). I sincerament, qui no és procliu a aquests mínims, crec que és irrecuperable. Però tenir-ho present és important, per exemple, a l'hora d'enfocar-ho per barris (ràdios locals per exemple). L'afirmació que voler estar dins d'Espanya, equival a que et robin i estar content, crec que és molt poderosa, i als llocs menys proclius encara hi hem d'insistir més, des del sector de l'opinió amb rigor i des del de la propaganda.
2- La nova immigració: menys nombrós, encara més heterogeni, i més recent. Els estudis ens demostren que, a mesura que es van assebentant d'un conflicte que al principi, lògicament, no entenen gaire i sovint defugen, un cop porten un temps, els més proclius a estar-hi a favor són els d'Europa de l'Est, Àsia, una mica menys els del Nord d'Àfrica, i menys encara, els llatinoamericans. El perquè és força senzill. En són més proclius, els que simpatitzen amb casos semblants als seus països d'origen, per això aquests resultats. Als més predisposats, l'independentisme clàssic ja els va bé. En aquest sentit, estic convençut que Mohammed Jordi és un marroquí no àrab, sinó ètnicament amazic.
Com que aquesta realitat no va tant per barris, excepte en casos com al Raval, i tot i així, no és equiparable, en aquest sentit, la propaganda o l'opinió s'ha de veure més individualitzadament, i en els sectors que sabem menys proclius, decantar-nos pel mode suau-pragmàtic que ja s'ha descrit.
En qualsevol cas, i sobretot, cal donar suport a totes aquelles eines que tenim que promouen la integració i relativitzen la tendència a crear guetos tancats: TV3, escola catalana, entitats i associacions (muntanyisme, castellers, clubs esportius... fins als pròpiament reivindicatius i polítics).
dissabte, 8 d’octubre del 2011
Una mica de música Oi!
Takers and Users
England 5 - Germany 1
Hardcore Hooligan
Guinness Boys (live in Toronto)
Suburban Rebels
Spirit of the Streets (Belgium, march of 2008)
The Truth, the Whole Truth & Nothing but the Truth (boníssima!)
Oi! Oi! Oi!
I'm Forever Blowing Bubbles (live in West Ham)
Shut Your F*cking Mouth
Influències anteriors
Anarchy in the UK (Sex Pistols)
Sheena is a Punk Rocker (the Ramones)
White Riot (the Clash)
A Town Called Malice (the Jam)
Sympathy for the Devil (the Rolling Stones) live, qualitat HD
Lazy Sunday Afternoon (the Small Faces)
My Generation (the Who)
http://footballchants.wordpress.com/
Milk & Alcohol (Dr Feelgood) Original video
Wooly Bully (Eddie and the Hot Rods)
Sweety of the St Moritz (the 101ers)
Mama weer all crazy now (Slade)
Precursors directes
Hurry Up, Harry (Sham 69)
Suicide Girls (Cock Sparrer)
Last years youth (Menace) Oi! Old skool
Altres clàssics
Two Million Voices (Angelic Upstarts)
Chaos (4 Skins) Not nazis, just skins
New Age (Blitz)
Megalomania (the Blood) Live
We're Back (Combat 84) Amazing clip
Better Life (the Last Resort)
Ha influït a...
Hardcore nord-americà com:
Gotta go (Agnostic Front)
Live for Now (Iron Cross)
També ha influït a grups actuals com...
Salvation (Rancid)
State of Massachussetts (Dropkick Murphys)
Grups Oi! Tendència antiracista
Sheila (Sound of Oi) (the Burial) en realitat és ska, LOL!
The AFA song (Anti Fascist Action) (the Opressed)
I'm a Rock'n'Roll N**ger (Anti-Heros)
Controvèrsia. Els pioners del Rock Against Communism (neonazis)
Skrewdriver
Old Albion
Hail Victory
Before the Night Falls
Our pride is our loyalty (Live in Germany, 1993)
European Battle Song
After the Fire
Ian Stuart & the Klansmen (rockabilly racista)
Fetch the Rope
Rebel with a Cause
Southern Boy
Johnny joined the Klan
dijous, 6 d’octubre del 2011
dimecres, 17 d’agost del 2011
dissabte, 30 de juliol del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)