Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antifeixisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antifeixisme. Mostrar tots els missatges
dijous, 6 d’octubre del 2011
dijous, 22 de juliol del 2010
Guillem, un any més
Sí, ja sé que érem molt joves. Però ens sentíem lliures. A la València de principi dels noranta això ho era tot. Sentir-se lliures, somniar, imaginar una altra realitat. Érem pocs, ho sé, i encara recorde aquelles manifestacions del Nou d'Octubre. No sumàvem ni un un miler! La policia espanyola ens encerclava. Te'n recordes? Nosaltres allà cridant ‘Independència!’ pels carrers de València entre una munió de fatxes que ens esperaven a la plaça del Parterre. Sí, ara em sembla perillós. Però aleshores no ens ho semblava. Potser perquè érem massa ingenus, massa valents. O massa innocents.
Ens aplegàvem al barri del Carme. Era el nostre territori. Al Vito Lumbaghi, la Selva, el Forn, el Fet Exprés. La majoria estudiàvem a secundària, a les primeres línies en valencià. Alguns ja éreu maulets. I sí, tots érem uns adolescents esprimatxats, però ens unia una estranya convicció. Ja sé que ara tot això sona com una rucada, però era així. Ens ajuntàvem i ens crèiem forts, invencibles, perquè portàvem un projecte il·lusionador a la motxilla. Fou aleshores quan et vaig conèixer. Anaves amb un grup de xavals de Burjassot. Éreu més majors que nosaltres. Teníeu divuit anys, però us recorde com si tinguéreu la meua edat d’ara.
Anàveu amb la gent del Sharp i amb els del Força Llevant. També us movíeu pel Kasal Popular. Com nosaltres. Escenaris d'un temps que ja no tornarà. Saps, encara m'emocione quan hi pense. Aquelles nits màgiques al Kasal del carrer de Flora. Sota els estels. Sonaven Maniàtica, Negu, Skapa. Brodats a les jaquetes. Texans estripats. Sabatilles. Samarretes dels germans grans. Només teníem setze anys i el món se'ns despertava als ulls. Hereus d'un estatut trampa, d'una transició frustrada, d'un país venut per quatre cèntims. Fills de la traïció. Així ens sentíem. I per això ens moríem de ganes de lluitar, de plantar cara, de construir. Però aviat ens adonàrem que tot allò no era cap joc.
Aquell dia vaig rebre una trucada. I la veu d’una de les meues millors amigues que plorava. I jo vaig tremolar com encara faig ara. Què, què? 'Sí... l'han mort... davant nostre... dos nazis l'han subjectat, un altre l'ha apunyalat'. Plorava i m'ho explicava i encara ara quede immòbil. Callat. No vaig saber què dir. Com reaccionar. No sé si faig bé d'explicar-ho, però si ho faig és perquè allò va ser com un clic, com un despertar brusc d’aquella maleïda innocència. Sí, n'havien assassinat un dels nostres. Allò ens va fer reaccionar. Potser madurar. Aquell mateix any vam crear un grup de música. Ni oblit ni perdó, cridàrem. Ni oblit ni perdó, continuem cridant.
Han passat disset anys d’aquell 11 d’abril. El judici es féu a Castelló. Els antiavalots van carregar contra els qui protestàvem per aquella farsa. De tornada a València, ens van retenir a la comissaria de la Gran Via. L'assassí únicament passà sis anys entre reixes. Van dir que allò havia estat una simple baralla de joves. Quan va eixir de la presó es va presentar a les eleccions per un partit nazi. Ara el jutjaran de nou pel cas Pànzer. Per això avui et torne a escriure. Perquè encara ens cal justícia. Però, sobretot, perquè avui voldria dir-te que les coses comencen a canviar, que onsevulga que vaja trobe milers i milers de joves com tu. Milers i milers de joves que volen sentir-se lliures com volguérem tots nosaltres. Milers i milers de Guillems que ja ningú no ens podrà robar.
Va per a tu, Guillem.
Un any més, no t’oblidem.
Xavier Sarrià, Vilaweb.
Ens aplegàvem al barri del Carme. Era el nostre territori. Al Vito Lumbaghi, la Selva, el Forn, el Fet Exprés. La majoria estudiàvem a secundària, a les primeres línies en valencià. Alguns ja éreu maulets. I sí, tots érem uns adolescents esprimatxats, però ens unia una estranya convicció. Ja sé que ara tot això sona com una rucada, però era així. Ens ajuntàvem i ens crèiem forts, invencibles, perquè portàvem un projecte il·lusionador a la motxilla. Fou aleshores quan et vaig conèixer. Anaves amb un grup de xavals de Burjassot. Éreu més majors que nosaltres. Teníeu divuit anys, però us recorde com si tinguéreu la meua edat d’ara.
Anàveu amb la gent del Sharp i amb els del Força Llevant. També us movíeu pel Kasal Popular. Com nosaltres. Escenaris d'un temps que ja no tornarà. Saps, encara m'emocione quan hi pense. Aquelles nits màgiques al Kasal del carrer de Flora. Sota els estels. Sonaven Maniàtica, Negu, Skapa. Brodats a les jaquetes. Texans estripats. Sabatilles. Samarretes dels germans grans. Només teníem setze anys i el món se'ns despertava als ulls. Hereus d'un estatut trampa, d'una transició frustrada, d'un país venut per quatre cèntims. Fills de la traïció. Així ens sentíem. I per això ens moríem de ganes de lluitar, de plantar cara, de construir. Però aviat ens adonàrem que tot allò no era cap joc.
Aquell dia vaig rebre una trucada. I la veu d’una de les meues millors amigues que plorava. I jo vaig tremolar com encara faig ara. Què, què? 'Sí... l'han mort... davant nostre... dos nazis l'han subjectat, un altre l'ha apunyalat'. Plorava i m'ho explicava i encara ara quede immòbil. Callat. No vaig saber què dir. Com reaccionar. No sé si faig bé d'explicar-ho, però si ho faig és perquè allò va ser com un clic, com un despertar brusc d’aquella maleïda innocència. Sí, n'havien assassinat un dels nostres. Allò ens va fer reaccionar. Potser madurar. Aquell mateix any vam crear un grup de música. Ni oblit ni perdó, cridàrem. Ni oblit ni perdó, continuem cridant.
Han passat disset anys d’aquell 11 d’abril. El judici es féu a Castelló. Els antiavalots van carregar contra els qui protestàvem per aquella farsa. De tornada a València, ens van retenir a la comissaria de la Gran Via. L'assassí únicament passà sis anys entre reixes. Van dir que allò havia estat una simple baralla de joves. Quan va eixir de la presó es va presentar a les eleccions per un partit nazi. Ara el jutjaran de nou pel cas Pànzer. Per això avui et torne a escriure. Perquè encara ens cal justícia. Però, sobretot, perquè avui voldria dir-te que les coses comencen a canviar, que onsevulga que vaja trobe milers i milers de joves com tu. Milers i milers de joves que volen sentir-se lliures com volguérem tots nosaltres. Milers i milers de Guillems que ja ningú no ens podrà robar.
Va per a tu, Guillem.
Un any més, no t’oblidem.
Xavier Sarrià, Vilaweb.
dimarts, 13 de juliol del 2010
"Nazirock": com legalitzar l'esvàstica i la salutació a la romana
El documental italià Nazirock, és un interessant film sobre l'extrema dreta italiana i les seues relacions amb el govern en mans de Berlusconi, amb l'extrema dreta europea i amb antics terroristes neofeixistes. El documental, traduït per Antifeixistes.org, s'ha presentat a tota Europa, inclús al Parlament Europeu, i recull imatges i entrevistes a membres de Fuorza Nova i de grups de RAC italians. L'autor és un periodista del Corriere della Sera, Claudio Lazzaro, que ja va realitzar anteriorment un altre film sobre la feixista Lega Nord. En aquest blog, però, només podem oferir-vos la V.O. italiana subtitulada en l'anglès.
El Col·lectiu Antifeixista de València va organitzar un videofòrum al Centre Social Granma de València.
A continuació, clips i l'enllaç del documental:
Joves revisionistes:
Nois revisionistes. No hi ha proves que indiquin si hi va haver o no un holocaust, Auschwitz és una llegenda... Les opinions dels joves sobre la història de la dreta radical.
L'obra mestra dels polítics
L'esdeveniment és del 2 de desembre de 2006. A l'escenari, amb Berlusconi, hi ha Alessandra Mussolini i el cap de la Fiamma Tricolore, Luca Romagnoli. Anem a veure quines són les relacions entre aquests dos ultradretans, la rebel·lia adolescent i el feixisme antisemita.
A la següent seqüència de la pel.lícula Nazirock, vèiem una cançó en la què s'exaltava la violència, i que actualment s'ha suprimit de YouTube per violar-ne les condicions d'ús (deuria ser molt forta, perquè és troba cada cosa...). Però no he tingut cap problema per trobar aquest, del mateix cantant:
Violència
Bomba amb amor
Andrea Insabato, condemnat a 12 anys per intent d'assassinat (va detonar una bomba davant la seu del diari comunista Manifesto), en un discurs de Forza Nuova de 2006, va llançar una exhortació a estimar-nos els uns als altres
Forza Italia
És un material gravat (però finalment no utilitzat per a la pel.lícula. Les imatges són les del cas de la Casa de la Llibertat, 02 de desembre 2006, en contra de Prodi i la financera.
http://www.nazirock.it/index.php
El Col·lectiu Antifeixista de València va organitzar un videofòrum al Centre Social Granma de València.
A continuació, clips i l'enllaç del documental:
Joves revisionistes:
Nois revisionistes. No hi ha proves que indiquin si hi va haver o no un holocaust, Auschwitz és una llegenda... Les opinions dels joves sobre la història de la dreta radical.
L'obra mestra dels polítics
L'esdeveniment és del 2 de desembre de 2006. A l'escenari, amb Berlusconi, hi ha Alessandra Mussolini i el cap de la Fiamma Tricolore, Luca Romagnoli. Anem a veure quines són les relacions entre aquests dos ultradretans, la rebel·lia adolescent i el feixisme antisemita.
A la següent seqüència de la pel.lícula Nazirock, vèiem una cançó en la què s'exaltava la violència, i que actualment s'ha suprimit de YouTube per violar-ne les condicions d'ús (deuria ser molt forta, perquè és troba cada cosa...). Però no he tingut cap problema per trobar aquest, del mateix cantant:
Violència
Bomba amb amor
Andrea Insabato, condemnat a 12 anys per intent d'assassinat (va detonar una bomba davant la seu del diari comunista Manifesto), en un discurs de Forza Nuova de 2006, va llançar una exhortació a estimar-nos els uns als altres
Forza Italia
És un material gravat (però finalment no utilitzat per a la pel.lícula. Les imatges són les del cas de la Casa de la Llibertat, 02 de desembre 2006, en contra de Prodi i la financera.
http://www.nazirock.it/index.php
Subscriure's a:
Missatges (Atom)